The Du du du …The Da da da…

Ja manca poquet i els que els heu sentit algún cop sabreu que em refereixo als "The Police" !!!!
Sembla qe va ser ahir quan…

al Titus (mon germà) li vaig agafar, com sempre, una cinta de cassette ón ell, o els seus amics, es feien les seves mescles de música… corria l´any 80… jo en tenia només 12 i ell ja en gastava 16 i per tant ja remenava la musiqueta (la Silvia la meva germana gran també naturalment però un altre estil…) que si B´52, que si Hearth+Wind+Fire, que si els Dubby Brothers… i els Blues també… però de cop i volta un dia va caure a les meves mans una que a fora escrit en boli hi posava quelcom així de… "Reggatta de Blanc"… cony deu ser això vaig pensar… i quan d´amagades la vaig escoltar. aaahla aaahla aaahla… tot un munt d´energia em va recórrer el meu infantil cos enacara… tremens… 3 tius anglesos anomenats Stewart Copeland (bataca), Andy Summers (guitarra) & Sting (baix i veu) la remenaven de manera increible, era tot nou, simplement amb 3 instruments i unes lletres musicades al.lucinants…

més tard ja vaig seguir-los la carrera recuperant el primer album… Outlandos d´Amour (´79 -fresc però verd en quant a sò i treball), Reggatta de Blanc (´79 -per mí el millor… guitarres allargades, bateria de jazz del Copeland…), Zenyatta Mondatta (´80 -va esclatar l´èxit), Ghost in The Machine (´81 -consagració, un sò perfecte i un màrqueting més professional), l´exit desemboca en un darrer album dos anys després… Synchronicity (´83 -la borratxera de popularitat els va fer un album bonissim però partit per la meitat, una lluita entre els The Police de sempre i uns d´altres més comercials)…

Desavinences internes d´estil els aboquen a una inevitable disolució. No podien anar més enllà… només en 5 anys ho havien fet tot !!! Copeland tira un altra cop cap al Jazz, més madur. A Sting li encanta l`èxit i ell sol se´l menja, i en Summers intenta buscar una sortida professional muntant un altre grup guitarrero, però li manca l´enginy del primer i la visió del segon.

En definitiva, per mí un dels millors grups de l´història de la música, pionners juntant 3 facetes que ells dominaven per separat i que van compaginar perfectament durant un periode curt però intens…

Jo personalment em quedo per sobre de totes amb unes cançons que segurament no tocarán al concert al que anirem aquesta setmana en la seva reunificació melancònica: el fantàstic Reggatta de Blanc, el caleïdoscòpic Walking on the moon i el rítmic Bring on the nigth (del Reggatta…), l´essencial Voices inside my head (del Zenyatta Mondatta), el ràpid Omega Man (Ghost in the Machine) i l´elèctric Synchronicity (mateix nom d´album)… i algunes altres (continuaria…) això si ja m´estarà molt i que molt bé que em toquin les típiques i conegudes de sempre i per suposat els perdonarem qualsevol cosa perquè si jo en tenia 12 ara ells en duen tenir….

Gràcies Titus per deixar-te aquella cinta per allà sobre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.